divendres, de maig 11, 2012

Ca la mama ja no és ca la mama

Després de 32 anys vivint al mateix pis, la mama l'ha deixat. Per motius que no vénen al cas ha hagut de deixar el magnífic pis de lloguer de Gran de Gràcia, inundat de sol, de més de 200 metres quadrats, 6 habitacions, un bany molt gran, un altre molt petit (li dèiem "el lavabo petit"), una cuina gran amb rebost, un menjador enorme amb tribuna envidriada, una terrassa, un passadís de 14 metres de llarg (de petita el vaig mesurar, i puc assegurar que es podia recórrer en bicicleta i patins)…
Per a ella ha estat un tràngol que s'ha pres de manera exemplar, la veritat, però per a mi (i suposo que també per al Ll.), que fa uns 12 anys que no hi visc, també ho ha estat. Ha representat perdre el lloc on vaig passar la infantesa i la joventut; els berenars a la taula de marbre de la cuina, les nits estiuenques d'aventura infantil dormint en una tenda de campanya a la terrassa, amb els veïns; el pis on va viure l'Indi, el nostre gos; la terrassa des d'on miràvem si ja baixava la desfilada de Sant Medir per córrer escales, histèrics, avall així que en vèiem el primer camió; el rellotge de la plaça Rius i Taulet —mai no m'acostumaré a dir-ne plaça de la Vila de Gràcia—, que vèiem ja des de l'entrada i amb els anys ens havia atorgat un estirament de coll característic per veure l'hora que marcava; els esmorzars al Caracas del Mercat de la Llibertat, i una infinitat més de rutines i costums que ja no tindran raó de ser.
Casa la mama era un punt de referència ara que cap dels dos germans ja no vivíem a Barcelona. "Ens veiem a casa la mama." "T'ho deixo a casa la mama." "Això encara està guardat a l'armari de la meva habitació de casa la mama." "Aquesta botiga està més amunt de casa la mama." Tot això s'ha perdut. Però d'un gran mal en surt un gran bé. Ara té, tenim, pis de propietat a Vilafranca. Un pis molt més petit però que, curiosament, així que hi entres et recorda l'altre pis. Molt assolellat i tot blanc, una petita però necessària obra ha unificat tres espais en un i ha recuperat l'esperit del menjador enorme, blanc i assolellat de Gran de Gràcia, però amb un aire renovat.


Ha mort el pis de la mama, visca el pis de la mama! (Per cert, en alguns foradets estratègics del pis el Llorenç i jo fa molts anys hi vam deixar notetes, espero que algú les trobi d'aquí a uns anys.)

1 comentari:

martachka ha dit...

A mi em va passar una cosa semblant quan van tirar a terra la casa on havia viscut la meva iaia, encara que feia anys que ja no hi vivia, que s'havia traslladat en un pis al bloc de davant mateix, aquella continuava sent "casa la iaia"...